L´entrevista que reproduir a continuació la podreu troba al primer número de la publicació trimestral Guirigall Fanzine junt amb més imatges de l´obra de Paulapé i enllaços complementaris. A més, al fanzine podreu veure la il.lustració que va realitzar Paulapé per col.laborar amb la temàtica d´aquest primer número 'A la fresca'.
Estàs formada en BBAA. Per què l´obra gràfica o la il.lustració per expressar-se?
Vaig estudiar Belles Arts a València i, tot i que al principi no sabia molt bé què en volia fer, sabia que havia d’estar allà.
Pensant-ho en retrospectiva, supose que té molt de sentit que la resposta fóra la il·lustració, ja que he crescut envoltada de llibres gràcies als meus pares. A més, a la meua escola es treballava el fet creatiu des d’una perspectiva molt respectuosa i motivadora (gens fàcil de trobar!). Sóc molt afortunada.
Durant la carrera vaig cursar assignatures molt diverses, no totes elles de dibuix, però sempre ha sigut la ferramenta amb què m’he sentit més còmoda.
Com són els principis de Paulapé?
En acabar la facultat, la gran pregunta: i ara què? La resposta inevitable és el vertigen. Per a mi fou molt dur (com per a la majoria de persones que conec) i em va costar bastant superar eixa fase (més del que puga semblar des de fora, crec). Per a començar, quan acabes no tens ni idea de com buscar clients, no tens suficient material per fer un portafolis i el que tens no és prou consistent, tampoc saps exactament com vols presentar-te al món i allò més important i terrorífic: ningú t’ha advertit mai que has de mutar i convertir-te en empresària. Seguisc tractant de resoldre algunes d’aquestes coses.
Com vas aconseguint els primer treballs, encàrrecs; acabes els estudis i què?
Els meus primers encàrrecs van ser de gent coneguda que tenia alguna cosa entre mans i va confiar en mi per a la imatge. Vaig encetar la campanya Bon dia! a l’APNL, on havia sigut becària i van considerar que podia fer un bon treball perquè a més coneixia perfectament el funcionament de l’Àrea. També vaig fer –junt amb la dissenyadora gràfica Mireia Miralles– la imatge d’un congrés internacional de reumatologia pediàtrica. També estic molt agraïda a eixes persones que em van donar l’oportunitat.
L´animació és altra vessant del teu treball o està més apartada que no pas la il.lustració?
Jo mai m’havia plantejat estudiar animació fins que vaig conéixer Roser (de CasmicLab), que em va encoratjar a fer alguna assignatura a la carrera. Finalment m’hi vaig especialitzar i en acabar fins i tot vaig fer un Màster (animació, stop motion). Estant ja al món laboral, ha resultat més complicat compaginar les dues coses, ja que l’animació requereix molta dedicació, però és innegable que l’aprenentatge que em va proporcionar (també l’assignatura de Moviment) em serveix molt a l’hora d’il·lustrar.
Influències plàstiques? Quins còmics o novel·les gràfiques t´agraden? Referents de Paulapé?
M’he criat amb els llibres de Quentin Blake, Mitsumassa Anno, Roser Capdevila, Helen Oxenbury o Beatrix Potter, però també amb Astèrix, Mortadelo i Spirou. No sé si el meu treball parla d’algun d’ells, però segur que estan amagats en algun lloc.
Ja de més gran vaig descobrir els llibres de Peter H. Reynolds i s’han convertit en un dels meus imprescindibles en il·lustració (si no coneixeu El punt no us el podeu perdre!).
També m’encanta Benjamin Chaud i el seu Pomelo, amb històries ben divertides, enginyoses i intel·ligents.
En còmic sóc una enamorada de l’obra de Frederik Peeters (he devorat Píldoras azules, Lupus i Koma no sé ni quantes vegades ja).
Altres indispensables en la meua biblioteca són Dupuy i Berberian, amb les historietes de Monsieur Jean; el María y yo de Miguel Gallardo; Una posibilidad entre mil i La máquina de Efrén de Cristina Durán i M. Ángel Giner Bou...
Com és el teu procés de creació en general?
El meu procés creatiu sol ser més o menys lent. Dedique molt de temps a pensar en la idea, faig esquemes d’allò que he de transmetre, escric llistes amb idees, faig petits croquis de composicions. Pense que eixe és el punt més important de tots i per això em detinc especialment.
Després comence la fase d’esbossat, amb totes les proves que facen falta fins a aconseguir la que més em convenç.
Una vegada açò està clar, poden passar dues coses: o bé continue a mà (i vindrien l’entintat i/o el color) o bé salte al digital. En eixe cas, escanege l’esbós i treballe bé amb un programa de mapa de bits, bé amb un de vectors.
M’agrada comentar-ho amb les companyes i companys de El Altillo, l’estudi que compartisc.
Vaig combinant la línia i la taca segons convinga. De vegades una imatge funciona millor sense línia i de vegades la gràcia del moviment dels personatges es perd sense ella...
El meu procés comença d’una manera molt analítica, però després es torna més intuïtiva. Em produeix cert plaer deixar de banda la racionalitat una vegada tinc la idea clara i detindre’m el temps que faça falta perquè una taca tinga la forma adequada.
El mètode de treball en dues tintes ve de la mà de la primera col·laboració en l’Arròs negre i m’ha servit després en moltes ocasions. M’agraden la rotunditat i les possibilitats gràfiques que conté una fórmula tan simple com aquesta. A més, permet aconseguir imatges molt acabades en un temps relativament curt, així que de vegades és ideal per a les presses.
La meua paleta de colors és també molt intuïtiva, si bé és cert que alguns solen repetir-se. M’agraden els turqueses, els verds vius i un poc àcids, els fúcsies i els rojos ben saturats.
A la teua obra es nota una certa complicitat amb les lluites socials, el feminisme o la lluita de la dona, tot junt amb una creació en català i un cert compromís polític. Com definiries el teu treball?
No sabria definir el meu treball, així que si se us acut alguna idea, serà benvinguda.
Sóc de l’opinió que les creadores tenim una responsabilitat social que no podem ignorar, ja que tot el nostre entorn és polític. M’agrada parlar de les lluites que formen o han format part de la meua vida perquè em fan ser qui sóc i em permeten viure-la d’una manera més humana.
Com veus el món de la il.lustració en valencià, per un costat, i en València per l´altre?
És cert que la llengua està present en el meu treball, però això és només perquè és una part important de mi mateixa i m’ix de manera orgànica, no premeditada. No sabria valorar “el món de la il·lustració en valencià”, no sé ni si tan sols existeix.
A València hi ha hagut una tradició històrica que actualment es fa notar. D’una banda, hem tingut grans referent i d ’altra, ens hem acostumat a fer-ho tot nosaltres, sense suport institucional, així que és normal que hi haja molt de moviment autònom.
Professora d´art, co-editora d´Arròs Negre, dissenyadora a L´APNL UPV. Com és el projecte d´Arr òs Negre? Com surt?
Enguany he treballat en una escola amb criatures d’educació infantil. Faig una assignatura que es diu Atelier i tracte de fer-los assumir el procés creatiu com a propi, que prenguen les seues
decisions, que s’enganyen, que vagen descobrint noves maneres de fer i que a poc a poc adquirisquen més seguretat i autonomia. És una feina difícil sobretot en un entorn que valora més els resultats que els processos i que els jutja segons uns esquemes de “bé” i “malament”, quan sabem que eixos conceptes són completament relatius.
La meua tasca en Arròs negre ha sigut més aviat d’assistent fins ara. És un projecte d’Elías Taño, que em va convidar a participar en el número 2 i a partir del número 3 em vaig oferir a tirar-li una mà amb l’edició i distribució. Per a més informació, el millor és que contacteu amb Elías, que és la veritable ànima del projecte.
A l’APNL he sigut dissenyadora d’una de les campanyes anuals, que actualment està en standby per les retallades de pressupost en activitats de promoció.
Quins projectes tens entre mans ara per al futur més immediat?
Tinc unes quantes idees per a llibres que estaven aparcades fins que acabara el curs escolar, però encara no puc saber quina forma prendran ni on aniran a parar.
El que sí que puc avançar és que estem treballant juntes ma mare (Empar de Lanuza) i jo per treure un llibre autoeditat i que prepare un còmic que encara està només embastat.
També estic a punt de reeditar una bossa de tela que vaig fer fa un parell d’anys i va funcionar tan bé que es va exhaurir en un tres i no res.
I moltes més coses que se m’obliden ara mateix perquè sempre tinc mil idees i projectes al cap. Faig llistes inacabables, que de vegades ixen i de vegades es queden esperant-me en una llibreta...
Enjambre. Explica’ns una mica sobre aquest projecte col·lectiu.
Fa uns mesos ha eixit Enjambre, una antologia d’autores de còmic publicada per Norma en què ha sigut una sort i un plaer participar. Vaig conéixer la coordinadora (Susanna Martín) en una reunió de la incipient Associació d’Autores de Còmic al Saló del Còmic de Barcelona de 2013 i m’hi va convidar.
No m’ho vaig pensar ni un segon i vaig aprofitar per rescatar una idea en què havia estat treballant feia un temps i que s’ha convertit en la historieta Càndida. Em va semblar que quadrava molt amb el llibre, de temàtica lliure però amb una clara vocació feminista.
Tot el procés ha sigut deliciós, en part pel treball de totes i per la predisposició de l’editorial, però sobretot per l’actitud de Susanna, que ens ha fet partíceps de totes les decisions que calia prendre i ha fomentat una manera de funcionar completament horitzontal. I això no és gens fàcil de trobar!
Els resultat crec que són molt bons. El llibre ha quedat molt bé i reflexa a la perfecció l’esperit que volíem transmetre, allunyant-nos de l’estereotip del “còmic de xiques”, ja que cadascuna som del nostre pare i la nostra mare. A l’editorial em consta que estan contents, crec que està funcionant molt bé, les crítiques que ha rebut són bones...Un deu, vaja.
Consell per als nous il.lustradors?
Paciència. Perseverànça. Infu-relax abans de dormir.
Per finalitzar, quin llibre estàs llegint ara o llegiràs pròximament?
Ara mateix estic llegint “Dónde está mi tribu”, de Carolina del Olmo i em té encantadíssima. Li tenia ganes des que va eixir, ja que aborda la maternitat des d’un vessant crític. Fa poc me l’ha regalat el meu company, així que estic feliç com un anís.
Des de Comboi Gràfic volem donar les gràcies a Paulapé pel seu temps i per deixar-nos fer-li l´entrevista.
Per a totes aquelles persones que vulguen més informació sobre la seua obra us deixem enllaços dels seus espais web.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comboi Gràfic no es responsabilitza de l´opinió de cap usuari que escriga als comentaris.