divendres, 9 de gener de 2015

Parlem de censura, de la més extrema fins a la més subtil.

El passat dimecres va ocórrer l´atemptat contra l´oficina de la revista satírica de Charlie Hebdon, fets menyspreables per a tot aquell que s´estime la vida i tinga dos dits de front que li permeten tindre en compte el dolor de l´altre.

Davant aquest atac a la intel·ligència humana no cal cap dubte. La comunitat internacional va condemnar-lo, especialment les persones que formen part del gremi - dibuixants, humoristes gràfics i humoristes en general- però si ben és cert que, durant els primers moments, l´impacte del succés i de les imatges, que no han parat de repetir-les incessantment a la televisió en una catarsi de morbo pròpia dels mitjans de comunicació, no deixaven altra reacció que l´estupor, la indignació i el rebuig més implacable. No obstant això, no podem deixar que el sentiment de pena o por ens immobilitze, no fent-nos reaccionar davant les actituds descaradament hipòcrites, tant de mitjans de comunicació com de personalitats polítiques, davant la seua reacció contra l´atemptat i a favor de la llibertat d´expressió. 

El moment del condol és precís i s´ha donat, però ja a passat i com diu la nostra humil aportació, entre d´altres tantes que es poden veure a la xarxa, el millor homenatge és continuar dibuixant.
Ara és el moment de parlar i denunciar l´aprofitament hipòcrita que molts han fet d´aquest capítol d´horror, un més a la llista de la humanitat*.
Tant a Catalunya com a València diferents formacions polítiques han alçat la veu contra l´atac a la llibertat d´expressió i a favor d´aquesta.  A la resta del Regne d´Espanya, amb la sempre indignant portada de La Razón, també s´ha parlat amb grans dosis d´hipocresia de la llibertat d´expressió.


Aquests mitjans i aquests polítics, són els menys indicats per parlar de llibertat, i menys d´expressió. S´els plena la boca però quan toca són els primers a activar la maquinària de la cesura i, pitjor encara, de justificar-la.
Podem donar diferents exemples que farien baixar la cara a més d´un, encara que amb la dura que la tenen, tal volta, no tinguen la capacitat d´empassar-se la seua prepotència.

El primer dels exemples, a nivell d´humor gràfic, que ens venen sobtadament al cap és la famosa portada del El Jueves on l´aleshores príncep Felip i la princesa Letícia practicaven el sexe per tindre un xiquet i poder aprofitar la mesura de Zapatero amb el xec bebè.
Aquella portada va ser retirada, encara que com no podia ser d´altra forma, en els temps de les xarxes socials, tots la poguérem veure.

Però, no fa tant, El Jueves de nou va sofrir les inclemències de la censura amb la portada del encara rei Juan Carlos I i el seu fill Felip amb una corona plena de merda pels casos de corrupció d´Ugargarin amb Nóos i les seues implicacions en la família reial.
Aquest, capítol de censura va suposar l´eixida d´un grup d´humoristes gràfics de la revista que donà pas al naixement de Orgullo y satisfacción, una nova revista sense pèls en la llengua al nivell de Mongolia.

En aquestes dues ocasions, cap polític o mitjà de comunicació va plegar al cel per la censura ni va denunciar-la directament, més aviat tot el contrari. Mitjans com La Razòn el van justificar emparant-se en els límits morals i ètics de la llibertat d´expressió. Sembla que aleshores sí que hi havia límits. 

Però, per desgràcia, tenim més exemples i un és ineludible: Xavi Castillo. L´humorista valencià ha sigut censurat a diferents pobles on governava el PP per les ‘blasfèmies’ a l´Església Catòlica, entre d´altres. No obstant això, a altres nivells podríem recordar la censura a concerts de grups com Soziedad Alkoholika, Los Chikos del Maiz i Berri Txarrak; si anem més enrere, fins als temps d´Aznar, trobem la censura al 'No, no a la guerra que la guerra es muy perra' de Las Niñas en un popular programa de música comercial que es feia a La 1 de RTVE.


En altres exemples, fora de la música o l´humor gràfic, tenim el treball dels periodistes Café amb Llet que, com ells mateixos diuen, fan front a denúncies i coaccions del govern de Mas contra les seues investigacions sobre el forat econòmic a la sanitat catalana.
Això per no parlar de la hipocresia de personalitats polítiques, tant a València ciutat com en l´àmbit autonòmic, quant a tractament de l´informació a Canal 9 amb el govern del PP, on la llibertat d´expressió era inexistent; per no parlar de la prohibició, il·legal, de veure TV3 a territori valencià.

A més, aquesta setmana el còmic madrileny, Facu Diaz, director de La Tuerka News, un informatiu satíric, a sigut condemnat per l´Audiència Nacional per un presumpte delicte d´humiliació a les víctimes del terrorisme per simular en un vídeo la dissolució del Partit Popular.


Al cap i la fi, la censura, a l´igual que el saqueig d´un banc, pot fer-se a colp d´AK-47 o amb guant blanc, més subtilment, però és igual de perillosa i colpidora, i a més no deixa de ser un atac a la llibertat.  La doble moral dels mitjans de comunicació i classe política, que ara s´omplin la boca en defensa de la llibertat d´expressió, quan ells són qui practiquen la censura diàriament, és demencial.




*En tot moment a l´article hem volgut parla d´humanitat i no de musulmans, occidentals, etc. per no caure en aquest joc dialèctic que ens confronta, segons la procedència. Per això, per finalitzar, volem deixar clar que aquest atemptat no pot utilitzar-se com un arma contra els musulmans o l´islam. Igual que la bíblia no diu enlloc que cal ficar-se un capirot blanc i matar persones negres, ni la Torà diu que cal massacrar al poble palestí; el Alcorà no diu tampoc que l´islam siga matar a gent.